Hola a todos los internautas, estoy sorprendido, después de la muerte hay vida. Pensaba cerrar el bloc ya que este grupo finalizó las tareas, han acabado els curso, han modificado el curriculum, ya no hay más GES LOGSE.. pero continuo recibiendo comentarios... que bueno qu eles sirva.
Un saludo
Leenam
Hola a tots/es, malgrat que és le segon any sense ges3 ens fa pena tancar el blog, a més hem vist que encara hih aqui entra i comenta. Intentarem reciclar-lo amb eltres usos...
Hola a pesar de ser el segundo año sin ges 3, nos da pena cerrarlo, además vemoes que aún hay quien lo lee y escribe comebtarios.. intentaremos reciclarlo.
Amb el nou curriculum del GES ha desaparegut el GES3 ara sols tenim ges1 ges2 LOE ... de moment el mantindrem però propremanet serà donat de baixa el present bloc....
Lo sentimos, hemos trabajado muy agustito pero y ano hay más GES·3 ...
Passar part de la teva vida en una plaça, té molt que explicar. Allà he passat molts moments de la meva vida, bons i dolents , que sempre recordaré ;
El primer cop que vaig aprendre a pujar en bicicleta..
La primera pilota colada en un balcó..
La primera caiguda , i gota de sang..
El primer plor perque els nois no em deixaven jugar amb ells..
El primer insult que vaig apendre..
La primera gallinita de la suerte..
El primer petó
La Primera vegada que vaig aconseguir no tragar-me la closca d’una pipa..
La primera escopinada..
La primera gamberrada..
La primera calada d’un cigarret..
El primer "puru" que vaig probar..
La primera amiga..
El primer amic..
El primer noviet..
Seguiria dient i dient mes coses.. pero no acabaría mai.. Així que ja hos ho podeu imaginar...
Sonia Orteu Moran
Quan era menut anava al col·legi de la Colònia. I quan sortia d’ell, al davant baixant uns 50 metres pel carrer, vivia la meva àvia , i sempre era al davant de casa seva esperant-me. Deixava la motxilla, i me n’anava a la biblioteca amb tots els amics, amb els que encara m’acompanyen pels carrers, amb els quals entrevem i feiem els deures possibles, encara que sovint tant de nen sol, sense vigilància, era un enrrenou dins la bliblioteca.
A la plaça abans, en totes les voreres aparcaven cotxes en bateria, amb la qual cosa teníem un autentic parc de jocs urbà i "il·legal", ja que sempre que jugavem a fet i amagar o el bote, sempre, sempre hi havia alguna àvia que ens cridava la atenció.
En el camet, que es com li diu tothom al parc del poble, era i és on es juntavem totes les colles de nois petits i grans per passar l’estona o jugar partits de futbol tal com encara fem.
També va haver-hi una època bastant llarga en la que ens juntavem el grup i feiem recerques per poder-hi fer una cabana a la manera que l'enteniem. En cercavem llocs com el mateix Camet, als camps de darrere de la biblioteca, pel banc del Sinofós, que és un lloc de la Colònia, on hi ha uns camins amb arbres coberts de vegetació, als afores del castell, al pou...
Abans que la cripta de la colònia fos engabiada, al voltant, de petit, la recordo diferent, amb escales i algun passadís en el qual jugavem al bote. Aquest era un dels llocs més transitat per anar-hi a jugar.
Avui en dia a part d'algunes cases noves a l'antic mercat vell, i al terreny del Figueres, a més a més d'algun enderrocament d'edifici per un altre semblant o idéntic, tot continua igual.
Enric
El meu barri esta situat a la zona centre de Sant Boi, on es troba la coneguda muntanyeta. Antigament hi havia una riera, on la gent anava a buscar aigua d’una font, que estava situada a la vall de la muntanya. Tot eren camps de blat, i era una zona on hi vivien els més rics de Sant Boi, es a dir la gent de classe alta.
Poc a poc tot anava canviant, a la vall de la muntanyeta es va fer un camp de futbol i es van començar a construir pisos i tirar les cases que hi havia, encara puc recordar aquells dies on el pastor pujava per la riera i anava a pastar amb les ovelles, la riera no la van tapar fins l’any 1989 mes o menys, encara ara quan plou es forma un petit riu al meu carrer i encara s’inunda, crec que la riera mai deixarà d’existir.
El camp de futbol on tots els diumenges el meu pare mirava el partit des de el balcó, ara és un Mercat .
La ultima casa vella que hi quedava al meu barri i on estava la tintoreria més antiga de la zona , va ser enderrocada per fer pisos.
No queden gaires coses per recordar aquell barri que un dia era tranquil, on es podia baixar a jugar amb tranquil·litat, on les mares podien controlar als seus fills des el balcó i on els nens jugaven sense perill.
Es una pena ja que els nens d’ara no tenen zona per jugar, tot son pisos, tendes i zones d’aparcament. On esta la diversió de ser petit i poder jugar a pilota i que no passi cap cotxe o poder jugar a nines tranquil·lament asseguda al terra del carrer?
Alba
EL MEU POBLE
La meva vila , Sant Boi o com es deia abans en el temps dels meus avis Vila Boi .
Envoltada per pobles veïns , i la seva característica muntanya de Sant Ramon amb la seva típica pujada cada any .
Poble de carxofes , habitualment era festa popular . I la seva festa Major peculiar quan tota la gent es reuneix per veure els seus actes i actuacions on es respira germanor i amabilitad .
La seva gent peculiar on el avis es reuneixen a les places dels barris , explicant les seves experiències de joves i mentre vigilen als nets . Als seus grans mercats on les dones vana la compra i explicant - li a la fruitera que les cebes estan molt cares i buscant els millors preus .
Joves i nens on fan les seves entremaliadures a les escoles on li expliquen l ´importància del poble on viuen on es barrejant amb altres nens de altres races i països diferents que junts amb harmonia creixen amb llibertat on existeix la tolerància.
Fran Ges 3
Sant Boi és un poble que està al costat dret del riu Llobregat, en el vall del baix Llobregat.
Per l’altra banda està rodejat per muntanyes, la serralada del Bori i la colina de Sant Ramon també té un petit monticul a la part antiga del poble on i és l’ únic hotel.
És un lloc més tranquil què els pobles de l’altra banda del riu, ja què aquestes són veïns de la ciutat comtal de Barcelona i han passat a formar part de la seva metròpolis, aprofitan-se dels seus beneficis i inconvenients.
Personalment no canviaria res de com està ara mateix sol posaria alguns centres lúdics.
José Luís
La meva casa: La meva casa està situada en el barri els Vinyets Molí Vell. El barri és molt vell data de més de seixanta anys. Abans tots els veïns ens coneixien quan plegaven del traballar al vespre sortien al carrer cadascú amb una cadira i es reunien en una porta per fer la xarradeta, aquella època la gent era més coneguda que no pas ara, perquè ara que últimament el barri s’ha fet més gran hi ha més pisos encara que la veritat és que a part dels pis que s’ha fet l’estetica segueix sent la mateixa.- Els carrers són molt estrets, amb les voreres molt estretes, encara que últimament sembla que l’ajuntament comença a arreglar algunes coses. Natalio Zapata.
Es diu Camps Blancs, abans li deien “cinco rosas”. Està a la part de dalt de Sant Boi, si estem orientats cap a la zona de la plaça Catalunya i mirem cap a la muntanyeta.
Abans estava en molt mal estat, els carrers, les places, havia molta facilitat per caure. Fa poc van fer una reforma general de tot el barri i ara es veu molt mes bonic, a part que és mes còmode i no has d’anar amb peus de plom per no caure.
També hi ha zones noves de parcs, places, jardins, zones d’esbarjos per els nens i per quasi tots llocs.
A la zona on abans era un “descampat” i posaven la fira, ara hi ha tota una zona de barbacoes, gronxadors, pista de bàsquet, en fi, tot el recinte esta molt be per passar la tarda amb tota la família i, a mes no tens que procurar-te pels nens, es una zona molt gran i no hi ha gaires coses per que els nens es facin mal, es tot un complex segur.
Ana
El meu barri
El meu barri ha evolucionat molt em recordo que tenia molts camps cireres fruiters cada dia han anat construït molt edificis i serveis hi ha dos col·legis un institut i parada de ferrocarrils Catalans. Estan col·locant ascensors en tots els edificis per a les persones adultes.
Com tots aquestes avantatges molt a gust en el meu barri.
¡visca el meu barri ciutat cooperativa!
Manuel
Hola a tots... heu de llegir els treballs dels vostres companys i escriure un comentari de l’estil... Molt bé m’encanta el seleccionaria per al concurs... o crec que jo no el seleccionaria per al concurs... potser li falta quelcom... està bé m’agradaperò per al concurs...
En fi cadascú que dicideixin, també podeu posar comentaris de com millorar-los.
Rius
ELS CAMINS DEL MEU POBLE
Els camins de terra, on el pagesos caminaven cap els horts, el matins .,
Records del pas dels temps, on l’aire et portava l’aroma de les estacions del temps i els ocells envidaven els sostres de les teulades de cases antigues, fetes de pedra i suor d’omes amb traça i molta paciència. La plaça, reunió de canalla on el temps anava el seu favor i el sol mai es posava .
L’aigua freda, transparent recorria els carrers buscant el refresco de tothom, omplint fonts, estanys i recs .
Prats verds i blancs que bonics colors donaven el terra., La gent del meu poble ha canviat el passeig per l’automòbil.
Bartolomé
Vaig néixer a Igualada, però em vaig criar, molt a prop, a Santa Margarida de Montbui. Un barri no gairé amigable, encara que han passat anys, segueix estant una mica malament. Recordo quan la meva mare em va dir de mudar-nos, em va fer moltíssima ilusió, tenía moltes ganes de sortir d’alla, res m’agradava, ni la gent, ni els carrers, res de res... Així vaig arribar a Sant Boi, el meu nou barri.
No va ser com m’esperava, és gran i tranquil, però a la mateixa vegada ho veig lleSense saber perque vaig anyorar el meu barri de naixement, hi viatjava cada cap de setmana, però encara va ser pitjor, les poques amistats que tenía, és van allunyar, allunyar...fins saber, que una es casada, i l’altre viu amb el novio. Siguent de la meva mateixa edad!
Eva
El meu barri es diu Ciutat Cooperativa i es troba dins de Sant Boi. No es molt gran però hi viu molta gent i no hi ha massa xivarri. El barri va ser construït pels anys 60 en règim de protecció oficial, tots el blocs d’edificis són iguals i n’hi ha de dos tipus: de 9 plantes i de 5.
Jo visc en un de 5 plantes i, encara que no és molt gran, està bé. No té ascensor però dintre de poc posaran un extern.
Al barri hi ha una biblioteca i dos col·legis. L’institut està molt a prop. També hi ha un ambulatori, moltes tendes, un mercat i quioscs.
El barri veí és Molí Nou, és un barri marginal que es troba en decadència. Hi ha de tot, sobretot delinqüència, però això és un altra història.
Ciutat Cooperativa és un barri que està ben comunicat, hi ha moltes parades d’autobús i té una estació de tren molt moderna.
Dani.
En diuen que descrigui el meu poble, encara que no he nascut a Sant Boi puc dir que aquest es el meu poble. Vaig vindre a viure aquí als anys setanta, quan em vaig cassar. A llavors San Boi per mi era un lloc que no en deïa res de bó. Fins i tot m´angoixava perquè jo venía de Barcelona.
Quan van passar uns anys van neixer els meus fills i sortía a passejar amb ells, jà parlava amb altres mares que també teníen nens petits, i passaven una bona estona.
Després van canviar de barri i van vindre a viure a Vinyets. Els nens es van fer grans i vaig fer activitats socials a la seva escola, i des de llevors no he parat mai de dedicar-me a fer coses culturals , o pels demés o per mí.
Per això crec que aquest és el meu poble.
M.J. de la Cruz
Fa molt de temps, en la casa on ara jo visc, vivia una família. Aquesta família era un home i una dona i dos fills. Els veïns sempre deien que s’escoltaven molts sorolls.
Els nens jugaven i els seus pares es barallaven. Per la nit s’escoltaven molt enrenou.
Un dia la meva veïna va anar a portar-li una carta que eren per a ells. Va picar però ningú l’obria. Al cap d’una estona, l’home va sortir amb una bossa.
La meva veïna el va mirar i li va dir que tenia una carta per la seva muller.
Ell la va agafar, i se’n va anar. Durant uns dies la meva veïna es va fixar que els nens i la dona no els veia i l’home sortia i entrava.
Un dia va decidir entrar quan l’home se n’havia anat, però no va trobar res. Cada cop l’home parlava menys amb els veïns. Un dia l’home va agafar totes les coses i les va acomodar en una habitació que era del trastos. Aquell home poc a poc es va anar morin. Fins que un dia es va morir. El va trobar la veïna. Dels seus fills i la dona no es va saber res de res. Havien desaparegut.. aquesta historia me la va contar la meva veïna. I a mi de petita em feia molta por. I jo no volia entrar en aquella habitació tota sola. Crec que la meva imaginació va pensar que aquell home els havia matat.
Quan van destruir aquella habitació i la casa per la meva casa amb vaig quedar mes tranquil·la, perquè jo no volia que passes, el que va viure aquell home.
Rocío
Seqüència 1/ interior/dia tanatori. Un home va caminat per un passadís, té una cara molt trista, arriba fins el final del passadís, allà hi ha un taüt, s’apropa a ell, i mira a la persona que està dins, allà li posa al damunt de la noia un ram de flors i se’n va , de sobte surt l’espèrit de la noia i fa un somriure. Intenta cridar-li però no pot i la noia comença a plorar. Ella va desapareixent per no tornar mai més.
Primera escena l’home caminant pel passadís, un primer pla de la seva cara. Arriba fins al final del passadís.
Segona escena Es veu un taüt on es farà un pla general. L’home s’apropa i es fa un primer pla de la persona que es dins del taüt.
Tercera escena L’home li posa un ram de flors al pit de la noia i l’home marxa.
Quarta escena Surt l’espèrit de la noia i ella somriu, ella intenta parla amb ell però no pot i ella començar a plorar i la noia comença a desaparèixer. L’home caminat pel passadís : traveling La cara del home: primer pla La sala on és el taüt: un pla general L¡home s’acosta al taüt : una panoràmica Quan es veu la noia: un primer pla Quan l’home posa el ram de flors al damunt : un zoom, en picat. Quan l’home se’n va: pla de conjunt. Quan la noia surt: un pla Amèrica.La noia intenta cridar i plora: un pla de detall. La noia va desapareixent: un contrapicat.
Es necessita un actor d’uns 50 anys i una noia jove d’uns 17 anys.
Rocio
Julián López was born on November 10, 1978 in Cuenca. He is a Spanish comedian, musician and actor that has performed in TV shows like “La Hora Chanante”, “Smonka!” and “Noche Hache”.
He is working, as a writer and actor, on a new TV show called “Muchachada Nui” that is being aired on TVE 2.
He has also participated in some short films like “Videoclub”, “Eyesballs”, “La gran revelación” or “El factor dorsal”. Some of these performances were awarded with the “Best Actor” prize in a short film festival. Not happy with this he has also performed, along with his friend Ernesto Sevilla, in the feature film “Estirpe de tritones”.
Her is a well known celebrity among “La Hora Chanante” fans because of his alter ego Vicentín, which is a parody of the average Spanish “bacala” from the 90s.
Brief description about Vicentín:
- He appeared for the first time in the TV Show “La Hora Chanante”.
- He worships Chimo Bayo and thinks that “Exta Sí, Exta No” is the best song ever made.
- His purpose in life is to be as stoned as possible until the body runs out of stamina.
- “El Rulas” and “El Piruleta” are his best friends.
Quotes:
- “No te digo nada y te lo digo todo”
- “Hola pataliebres, ¿cómo lleváis la maquinaria?
- “¡Siempre a tope!”
- “Otra cosa, otra cosa...”
- “¡Adiós!, ¡Adióoooooos”
Dani.
Robert Nesta Marley ,was born in a small village in
Jamaica on 6th Febrary 1945. He changed his name to
Bob Marley. He recorded his first LP "Judge Not".
He got married to Rita Anderson. He had a cancer and died
on 11th May 1981 in Miami at the age of 36.
Sonia